Anàlisi lexicomètrica

      

            En un blog la llengua és un dels principals vehicles de comunicació. I, d’acord amb el que afirma George Lakoff, un bon discurs parteix d’un marc de comunicació ben definit. Una bona manera d’analitzar el marc on es mou un blog és fer una anàlisi lexicomètrica de les seves entrades. Aquest procediment es basa en analitzar les paraules que s’utilitzen en un text i el context en que es situen.

Farem ús de l’aplicació AntConc, que es pot trobar de forma gratuïta a la xarxa a http://www.laurenceanthony.net/software.html. El blog escollit és el que sosté Caritas - Barcelona, i que podem trobar situat a https://blog.caritas.barcelona. Una vegada a la pàgina, he escollit l’apartat dedicar a famílies i infància. Allà he escollit cinc entrades per fer l’anàlisi:

·         Una carrera per evitar la transmissió de la pobresa.

·         Nou curs, nous reptes.

·         Estiu a Glamparetes.

·         Aixecar-se encara que es caigui.

·         Humanitat davant la pèrdua.

Passem a veure el procés i els resultats.

            El primer que hem fet, després de definir un llistat de paraules sense contingut lèxic important, ha estat un recompte de paraules. En aquesta imatge podeu veure l’inici de la llista.

Així la primera paraula és no, mentre que ja sembla que el món dels infants i les famílies seran una de les claus d’aquest blog. De fet, donat el títol de l’apartat, només confirma que els continguts es corresponen a l’ofert.

            Però també ens interessen les paraules que pertanyin a una mateixa família de mots. Una manera d’apropar-se és llistant les paraules alfabèticament i no pel nombre d’aparicions. Aplicant aquesta opció l’inici de la llista ens queda com segueix:

Analitzant aquesta llista trobem una sèrie de mots que apareixen amb una major freqüència i ens comencen a definir un marc de comunicació:

Activitat                                          ajudar                                 altres

aprendre                                        Barcelona                           Família de bo (bona, bondat)

Família de camí (caminar)             centre                                 construir

Família de creure                          Càritas                                deixat

des- (favorits, arreglar,...)              dia                                      dificultat

diocesana                                      donar                                 educació

escola                                            Família d’esperança          família

Glamparetes                                  humà                                 importància

monitor                                           mort                                  necessitats

nens                                               infants                               oferir

oportunitats                                    pares                                 persones

pobresa                                         realitzar                              recolzar

reforçar                                          situacions                           societat

treballar                                         vida

Definides les paraules cal establir en quin context estan situades. En les següents imatges es poden veure, a tall d’exemple, els resultats per les paraules “construcció” i “infants”. També hi ha una gràfica de les posicions de la paraula “infants” en el global del document.

            Després de fer la totalitat del anàlisi amb les principals paraules, cal indicar que el marc de referència de Càritas – Barcelona està molt ben construït i respon a la dedicació d’aquesta entitat. Així el rerefons de les entrades ens parlen d’una organització que es dedica als infants i les famílies amb més necessitats per intentar acompanyar-los en la construcció d’un futur personal amb més esperança, ja que en l’actualitat es troben en la marginació.

            Algunes paraules semblen sortir del discurs, per exemple el mot “mort”. Però l’anàlisi concret ens indica que apareix només a la darrera de les entrades analitzades, on es parla precisament d’una actitud més humana davant de la pèrdua.

            En conclusió podem afirmar que l’anàlisi lexicomètrica resulta una eina molt fiable per establir el marc de referència d’una sèrie de textos. I, a la inversa, ens pot ajudar a determinar si el nostre propi marc està ben construït o encara cal reforçar algun aspecte.

Superant els límits: l'home ciborg

Deia en l’entrada anterior que l’home davant de la seva creació de la xarxa es retroba altra vegada amb aquelles limitacions que pensava superades. En el suposat infinit del món virtual la pròpia finitud i la impossibilitat d’arribar a assimilar tot el que es mou per la xarxa posa en dubte altra vegada qui som.

            Davant d’aquesta situació cal considerar dues respostes extremes, que marquen un continu en un punt del qual ens trobaríem cadascun de nosaltres. La primera seria cercar refugi en les tradicions i en allò més proper. L’infinit ens espanta, no el podem concebre, així que ens tanquem en allò que creiem ens identifica i ens defineix, sovint de manera intransigent. Així doncs les respostes fonamentalistes marquen un extrem de la línia.

            En l’altre trobem totes aquells persones que opten per introduir-se de ple en el nou món virtual i tecnològic. Ja hi ha els primers exemples d’homes-ciborg, persones que utilitzen enginys tecnològics per recuperar capacitats perdudes o ampliar-ne les que ja en té. De fet els aparells ortopèdics marquen l’inici d’aquesta evolució, però ja s’arriben a aplicar a altres parts del cos, com el cervell. A la pàgina de parèntesi digital podeu trobar alguns dels homes i dones ciborg que ja viuen entre nosaltres. De fet el quart d’aquests nous humans, Neil Harbisson, ja ha estat reconegut legalment com a home ciborg. Si en voleu saber més de l’antena que porta instal·lada al cap i com el govern va acceptar la seva demanda , cliqueu aquí.

            Però segurament aquesta evolució no s’aturarà, ja que s’obren possibilitats inimaginables. Per exemple un motor de cerca connectat directament al nostre cervell. Sembla ciència ficció, però segons el portal de ciència gallega, pàgina de divulgació científica, el mateix Larry Page, vinculat a Google, veu possible ben aviat el que hem dit abans.

            Així doncs és possible que l’home hagi arribat als seus límits biològics, molts científics indiquen que difícilment podrem saltar més alt o córrer més de pressa, però la possibilitat de integrar-se en les xarxes faria saltar aquests límits. Ens podem resistir...però el ferrocarril també va patir moltes crítiques i resistències al segle XVIII !! I no us ho creieu, llegiu, llegiu...    

Temps i hipertext

            Sembla que el nostre funcionament és molt similar a les bases de l’hipertext. Com aquest, el nostre cervell tendeix a activar enllaços de la memòria per anar progressant en el propi pensament, saltant de tema a tema i deixant altres camins per moments diferents. A més tenim la capacitat de trencar un camí i saltar cap a un altre node si les circumstàncies així ho demanen: estant fent una treball sobre la generació del 27, aniré resseguint els enllaços en la meva memòria per anar activant el que ja sé del tema i poder confrontar-lo amb noves informacions. Però si en aquell moment salta l’alarma d’incendis deixarem de banda a Garcia Lorca i mirarem de recordar que hem de fer en aquell moment.

            Així doncs l’hipertext sembla ideal perquè reprodueix la nostra manera d’actuar i progressar en el món. Però ens trobem que en la generació d’hipertextos ens trobem amb els límits de l’ésser humà. El primer d’ells és el temps. Qualsevol persona que intenti mantenir un blog fa una experiència de limitació: si tens una feina habitual, combinat amb la resta d’activitats usuals de la vida diària, resulta complicat actualitzar el blog amb regularitat.

            Però també en el seguiment del que podem trobar a la xarxa el temps ens limita. Es publiquen tantes coses, tants documents, que és literalment impossible consultar i llegir tot el que se’ns ofereix. Així l’hipertext se’ns presenta amb la imatge que tenim de l’univers: infinit quan de fet és finit. Però inabastable.

            El temps ens limita en la xarxa i no ens permet arribar a la totalitat de les seves possibilitats. Una vegada més ens descobrim febles i imperfectes, la realitat ja se’ns escapava de les mans, el temps ens portava a la mort i la vida ens resultava inexplicable. Hem viscut la il·lusió de tenir tot controlat, de poder entendre tot i construir la nostra pròpia realitat on tot seria comprensible. Però ens trobem que la mateixa realitat que nosaltres construïm ens torna a superar i ens retorna a les nostres limitacions i a les nostres febleses. Trobar la veritat ara resulta impossible, hem de conviure amb la idea que aquesta no existeix o que és múltiple. La resposta a la nostra limitació en el món previ a la revolució científica van ser les religions. Quina serà la nostra resposta ara que després de la revolució científico-tecnològica ens seguim descobrint limitats?

            En una propera entrada intentarem proposar alguna resposta...certa o no!!      

Si teniu la sensació que perdeu el temps navegant per Internet, la forma en que ens acostumem a relacionar amb la xarxa, aquí uns consells per ser més eficients...malgrat sigui força trist proposar resoldre aquestes pèrdues de temps per un tema de rendiment (econòmic?):

https://es.wikihow.com/aprovechar-mejor-el-tiempo-en-Internet

Els jo a la xarxa virtual

            Quan el temps era lineal i la distància es mesurava en metres, la identitat de cada persona quedava definida per el seu pensament i la seva inclusió en el seu context cultural. Així un pastor de la Castella profunda estava profundament marcat per la dependència de la pluja i un territori sec, mentre que un pescador de l’Empordà vivia la influència d’un clima temperat, arran de mar. Però també configuraven les seves identitats les tradicions i la cultura de la seva comunitat, el grup on havia nascut i on acabaria morint.

            Però avui la realitat és ben diferent. Seguim definits pel nostre entorn més immediat, però l’accés a la xarxa ens llença a interactuar amb gent de cultures distants i a incorporar al nostre ésser elements estranys en el nostre entorn. Així doncs Internet modifica la nostra identitat real.

            Al mateix temps ens presentem en el món virtual vestint sempre les nostres millors gales. Tendim a construir el nostre jo ideal, la nostra identitat virtual que expressarà tot el que volem ser i no podem arribar a ser. En la nostra interacció amb els altres a la xarxa aquests no poden comprovar si el que presentem és cert o fruit de la nostra imaginació. Hi ha un fort component de fe en aquest procés: massa sovint creiem el que diuen els demés a Internet per poder fer viables també les nostres històries inventades.

            Un dels exemples paradigmàtics d’aquesta existència virtual és Second Life, un món virtual creat a Internet on una persona pot viure una segona vida, dissenyant el seu propi aspecte i dedicant-se al que sempre ha volgut dedicar-se i mai havia pogut fer. En l’actualitat fins i tot es poden guanyar diners i convertir-se en un milionari virtual. I la moneda de Second Life, el Dòlar Linden, es pot bescanviar per Dòlars USA. El canvi oscil·la entre 250 i 300 DL per cada Dòlar americà.   

            Una simulació que, si no sabem controlar, pot portar-nos a desequilibris psicològics. Als éssers humans els resulta sorprenentment fàcil creure’s les pròpies mentides, cada dia ens mentim a nosaltres mateixos de les més diverses maneres, així que creure’s la pròpia versió virtual més que la real és un risc que existeix. Especialment en les edats més joves, quan la personalitat i la identitat encara s’està formant en les seves estructures més bàsiques, el perill de convertir la mentida virtual en la vivència real és molt gran. Una vegada més cal preparar els humans pel seu contacte amb el món virtual, tal i com ja he indicat en entrades anteriors.

            Per tant, la xarxa modifica la nostra identitat real, però també ens permet crear una nova identitat virtual que respon més als nostres desitjos...i que pot arribar a suplantar la nostra existència.

En aquest enllaç hi ha un breu article que parla del jo interactiu com un trastorn causat per Internet: www.rinconpsicologia.com/2010/01/el-yo-interactivo-un-trastorno.html

Aquí podeu accedir a la pàgina inicial de Second Life: entreu i navegueu...i deixeu-vos sorprendre per les possibilitats que us ofereix una segona vida.

https://secondlife.com/?lang=es-ES

En aquest enllaç, una pàgina de la wiki de Second Life, està l’explicació del què són els Dòlars Linden:

http://wiki.secondlife.com/wiki/Conseguir_Dinero_en_SL

I, finalment, us convido a llegir aquest article de “El País” parlant de Second Life: https://elpais.com/diario/2006/08/06/eps/1154845610_850215.html

Informació i sobre-informació

            En l’anterior entrada analitzava breument els riscos que la informació digital en forma d’hipertext té per a la societat. Però quin és l’origen de l’hipertext i per què resulta tan eficient i pràctic en el món actual?

            Per una banda els teòrics del paradigma hipertextual afirmen que aquest sistema d’ordenació coincideix amb la forma en que pensem, associant idees. De fet, fins i tot la possibilitat de reorganitzar els coneixements que tenim i de guardar els nous resultants coincideixen amb els nostres processos reflexius, on combinem la memòria de curt abast, on té lloc la reflexió, amb la de llarg abast, on emmagatzemem els coneixements adquirits i els podem recuperar quan cal.

            Si ens mirem com entén l’home contemporani el seu entorn, observarem que l’espai i el temps han canviat la seva estructura. Abans eren lineals, ja sigui la distància entre dos punts en línia recte o l’interval entre dos esdeveniments. Però ara són circulars. L’evolució tecnològica permet que les distàncies es mesurin en temps, només cal recordar quina és la dada a que donem més importància en els navegadors pels cotxes. Avui és més a prop Lleida de Barcelona, una hora en Alta Velocitat, que Igualada, hora i mitja en els Ferrocarrils de la Generalitat, tot i que linealment sigui a l’inrevés. I els mitjans de comunicació, com les videoconferències, ens permeten fer reunions sincròniques amb persones que estan a l’altra banda de la Terra.

            Donades aquestes condicions, realment l’hipertext s’emmotlla com un guant a una mà a la nova realitat. Permet entrar sincrònicament quan volem o mantenir converses de manera asincrònica quan ens interessa. I el seu mateix funcionament em permet viatjar pel món cada vegada que entrem a la xarxa d’Internet.

            Però vet aquí que les mateixes característiques de l’hipertext poden significar el seu pitjor problema. Potser sigui cert que funciona com el nostre cervell, però hi ha una diferència important. En el nostre cap guardem un nombre d’informacions immensament menor que el que podem trobar a la xarxa. Puc gestionar el que ja sé, però en la voràgine de dades, dates, informacions, imatges i sons que es van succeint d’enllaç en enllaç el més normal és que em perdi. Al final no sabre per on he entrat i per on tinc la sortida, que cercava i què he trobat. Massa sovint el cúmul de noves informacions em supera, sense entrar en quines són certes i quines són falses. Com dèiem en la primera entrada, tendim a donar per vàlides totes les entrades que trobem.

            Amb això no vull dir que l’hipertext sigui un element negatiu, només insistir en que cal molta preparació per endinsar-se en les seves rutes. Diem que naveguem per la xarxa. Doncs per navegar en un vaixell a la vida real, sent el tu el capità, qui dirigeix i maniobra la nau, cal tenir una formació i uns estudis. I quan més gran l’embarcació, més complicada la obtenció de la titulació. I no podem pas negar que Internet és un navili ben gros.

Aquí teniu un enllaç amb l’opinió d’Umberto Eco sobre aquesta sobre-informació que ens ofereix Internet:

https://ssociologos.com/2013/11/03/umberto-eco-el-exceso-de-informacion-es-malo/

I un article del diari El País que parla també d’aquest tema:

https://elpais.com/tecnologia/2012/09/06/actualidad/1346922715_001373.html

Finalment, perquè ens fem una idea del que passa de manera sincrònica a la xarxa en 60 segons, aquí teniu una infografia que es va publicar a https://www.domo.com/ fa un temps:

La cara oculta de la Societat del Coneixement

          Llegint en relació a la societat del coneixement, no he pogut evitar de veure que està molt lligada a la societat de la informació. De fet alguns autors fan ús dels dos conceptes com a sinònims. Però no és aquest el tema d'aquesta entrada. Tan sols vull fer una reflexió del costat fosc que s'amaga darrera aquest concepte. Tots tenim bastant clars els elements positius, com l'accés universal al coneixement i la informació, però potser se'ns escapa el costat negatiu.

         La Societat de la Informació té dues cares, una de positiva i una segona de molt més fosca. És cert que els nous mitjans de comunicació permeten molta més agilitat en la transmissió de les informacions i el lliure accés de totes les persones, sempre i quan tinguin les eines adequades per poder tenir aquest accés. I és aquí on es desvetlla el costat fosc d’aquest nou El Dorado que ens prometen.

         La manca d’eines pot estar causada per l’esquerda tecnològica, és a dir per formar part de grups socials que no tenen els recursos econòmics per accedir a les xarxes ràpides de comunicació. Això té una conseqüència socioeconòmica molt clara: la formació de societats polaritzades, amb col·lectius connectats i amb més poder econòmic i altres grups desconnectats, marginats i en situació de feblesa. Per tant urgeix prendre mesures per evitar aquesta bretxa tecnològica i evitar la condemna a la marginació de capes més o menys àmplies del nostre món. Aquestes divisions es donarien en l’interior d’un mateix estat, al cap i a la fi la globalització econòmica també ha mundialitzat la riquesa i la pobresa: ja és habitual veure grans extensions de barraques just al costat de barris extremadament rics.

         Una altra manca d’eines pot venir per una formació deficient en la gestió de les informacions que rebem. Aquestes s’han multiplicat, no sempre són de veritables i estan filtrades d’acord amb els interessos dels seus emissors. Tots aquells col·lectius que no hagin rebut una formació adequada per equilibrar aquesta realitat passaran a ser marionetes dels poders econòmics i/o polítics imperants. Urgeix per tant repensar els programes educatius dels centres educatius de tot nivell per dotar les generacions futures d’una veritable autonomia intel·lectual i prou coneixement per separar el gra de la palla en el garbuix d’informacions que rebem.

         Aquestes serien les cares fosques de la Societat de la Informació i les urgents respostes que reclamen. Un altre tema seria si als governs i les grans corporacions els interessa prendre mesures adequades o si els convé més mantenir les coses tal i com estan.

Quan ens creiem que els pops viuen als arbres...

           Una pregunta que em sorgeix quan començo a aprofundir en el món dels hipertextos gira al voltant del seu grau de veracitat i, en conseqüència, fins a quin punt quan llegim informacions a les xarxes ho fem des d’un punt de vista crític. Especialment en el moment polític que estem vivint a Catalunya, resoldre aquest dubte el considero important.

            En aquest camí vaig trobar un experiment realitzat per Donald Leu, investigador de la Universitat de Connecticut, en base a un hoax creat l’any 1998 per Lyle Zapato. Aquesta notícia falsa informava sobre una

Imatge a la web de Lyle Zapato

nova espècie en risc d’extinció: el pop dels arbres (Octopus paxarbolis). Tota una pàgina web informava sobre aquest cefalòpode, les seves característiques, hàbits i comportament, així com les iniciatives que es poden realitzar per salvaguardar la seva existència. Encara avui podem visitar aquesta pàgina a https://zapatopi.net/treeoctopus.

            En base a aquesta pàgina, Donald Leu va dirigir l’atenció d’estudiants seus, indígenes digitals, cap a aquesta pàgina, sensibilitzant-los pel problema. La sorpresa és que tots els vint-i-cinc alumnes implicats van creure la informació. Fins i tot quan se’ls va demanar que cerquessin evidències que era un muntatge, els estudiants van mostrar-se reticents a creure que no era veritat.

            La conclusió de Leu va ser clara: els usuaris d’Internet tendeixen a llegir les informacions de forma acrítica, creient que és certa perquè la troben a la xarxa. Si trobessin la mateixa notícia en un altre mitjà, possiblement el grau de credulitat seria molt menor.

            Traslladat a la nostra situació política, podem constatar com les dues parts implicades, independentistes i unionistes, generen una multiplicitat de informacions que en molts casos no resisteixen un anàlisi seriós, però que són considerades com a vàlides per persones amb una formació molt sòlida. Realment la conclusió de Donald Leu sembla que no només afecta a estudiants, sinó a qualsevol persona que s’apropi a Internet.

            La consultora Gartner prediu que l’any 2022 el 50% de les informacions que oferirà Internet seran falses, el que, sumat al baix índex de lectura crítica que semblen tenir les persones, ens situa davant d’un panorama complicat: sembla que la veritat ja no existeix i que cada vegada existirà menys. I això posa en dubte la mateixa convivència entre les persones.

            Per cert, algú pot pensar que, d’acord amb les mateixes dades relacionades amb la falsedat de moltes informacions, el mateix experiment narrat a l’inici pot no haver tingut mai lloc. Per una banda és cert, però aquesta mateixa paradoxa sustentaria la conclusió final: com a societat ens trobem davant d’un problema important. Però per altra banda he contrastat l’existència del doctor Leu i la seva àrea de recerca, que coincideix amb el descrit en aquesta entrada. Es pot consultar a https://education.uconn.edu/person/donald-leu/ . Potser la majoria d’internautes consideren temps perdut contrastar les informacions rebudes?

           

Referències

·         http://www.dailymail.co.uk/news/article-1352929/Endangered-tree-octopus-proves-students-believe-read-Internet.html#ixzz58g8ep5Gk

·         https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20171108/la-mitad-de-noticias-que-circulen-en-el-2022-seran-falsas-6411174

·         https://www.gartner.com/technology/research/predicts/

·         https://zapatopi.net/treeoctopus/ 

·         https://education.uconn.edu/person/donald-leu/